dilluns, 17 d’octubre de 2011

Le feu follet (El foc fatu, 1963) de Louis Malle

L'últim pla de Le feu follet (1963), de Louis Malle, amb la sobreimpressió de la nota de suïcidi d'Alain Leroy


Nota que deixa Alain Leroy al final de Le feu follet:

Em mato perquè no m'heu estimat, perquè no us he estimat. Em mato perquè els nostres lligams foren febles. Per enfortir aquests lligams, deixaré damunt vostre una taca indeleble.

Sense que tampoc valgui com a precedent, avui no parlem d'un personatge real. Alain Leroy, l'autor de la nota que heu llegit, protagonitza Le feu follet (1931), un relat curt del francès Pierre Drieu La Rochelle (1893-1945), escriptor condemnat a la foguera dels que se suposa que no hem de llegir per causa del seu col·laboracionisme durant els anys de l'ocupació nazi. En acabar la guerra va refusar el recolzament dels seus amics (entre els quals es trobava el poeta André Malraux). Fart de processos, no va trigar a llevar-se la vida. Confiem que, des d'on sigui es trobi ara, no li sàpiga greu que avui avant-posi el suïcidi del seu fill literari al seu real. Apel·lo a la seva pietat i a la fe en que hi ha pocs creadors que facin fàstics a una mica de propaganda altruista.

L'esmentat conte va inspirar al director Louis Malle (1932-1995) per, a l'any 1963, rodar el film del mateix nom. Un insuperable Maurice Ronet (1949-1983) broda el paper del protagonista. No he tingut la oportunitat de llegir el relat. Sí de veure el film. Per mi es tracta d'una obra mestra cinematogràfca absoluta pel que fa al tema del suïcidi premeditat. Des de la primera escena fins l'última ens trobem amb una descripció sense concessions (ni efectismes) de la desesperació callada, duríssima, que el suïcida viu al llarg de les hores prèvies al fet.

La càmera de Malle explora els moviments d'Alain i del seu entorn humà (els amics, l'amor, Paris i els vianants anònims) amb aquella implacable delicadesa de qui sembla que no hi és... però a qui no se li escapa res. En cap moment es respira artifici, afectació. El director sap que té a les mans un material en el qual les coqueteries estètiques o narratives sobren. Per sort, l'autor d'Ascenseur pour l'echaffaud sembla posseir el secret per barrejar professionalitat i sensibilitat sense que el producte final provoqui l'indigestió. Amb uns elements molt simples, aconsegueix que el desassossec s'escampi per tots els fotogrames de la cinta.

Maurice Ronet... No em puc imaginar una interpretació més plena de veritat per a representar l'Alain que la d'aquest magnífic actor. A la seva mirada s'hi resumeix tot l'estupor humà; el no entendre res i l'entendre-ho tot; el no poder suportar més el món i alhora sentir per ell una compassió profunda.

I al final, què representa el suïcidi d'Alain? Un acte egoista o heroic? Una toc d'atenció, ple de generositat, o una venjança envers els qui l'envolten? Què fem amb ell? Ens deixem arrossegar per la idealització i el saludem com a un nou messies o el condemnem per dèbil? Alguna cosa falla. Quelcom no quadra del tot. Com sempre...

D'entrada, el nostre se'ns ven com a un món on els forts sobreviuen i els febles queden pel camí. Llei de vida, diu el tòpic. Però qui són els uns i qui els altres? El film de Malle no ens dóna cap resposta, però s'arrisca a posar la pregunta damunt la taula. Jo aniria en molt de compte a convertir l'Alain en un heroi profètic, però també m'ho pensaria molt abans d'afirmar que ens trobem davant un perdedor. Un perdedor? Segur?

I amb això arribo a un punt en el que tant els detractors com els defensors del Le feu follet s'acostumen a posar d'acord: es tracta d'un film depriment. Malgrat que res del que s'hi veu es podria titllar de dramàtic, potser estic d'acord en que per tot arreu, sense descartar un polsim de tendresa, hi ha una mirada trista, desencantada... Però depriment?

No sé si passa que jo no el sé veure aquest film, però no tan sols no el trobo depriment sinó ple d'esperança. Aquella "taca indeleble" a que al·ludeix Alain en la seva nota m'omple d'energia vital. Aquell adjectiu, tan ben escollit (indeleble!), em fa l'efecte del millor antídot possible contra qualsevol mena d'oblit. En aquest sentit, Le feu follet, sense saber-ho, potser, s'acabaria erigint en un bellíssim cant a favor del record, de l'eternitat dels nostres actes, de la nostra existència, més enllà de la mort.

Per acabar, m'oblidava un detall important. Com a banda sonora del film, Malle va escollir les Gnossienes al piano, d'Erik Satie. En aquella època aquestes coses encara es podien fer sense que la part més saberuda del públic acusés el director d'esnob pretensiós. Una gran sort per a tothom. Sobretot per al film.

I ara us deixo amb aquesta escena magnífica. Espero que us ajudi a fer-vos una idea de que parlo i us pugueu possicionar. Només us recordo que en el moment que retrata, tant el protagonista com l'espectador som conscients, dolorosament conscients, que tot allò que veu l'Alain (els vianants, guapos o lleigs, els seus somriures, les seves cares llargues, el carrer, els cotxes, les cases, el cambrer, el lladre de palletes, els petits pecats i miserietes...) ho veu, ho olora, ho sent, ho nota per última vegada.

3 comentaris:

  1. Excel·lent article Florenci... Un dels meus llibres favorits, d'un dels meus escriptors favorits... I una de les meues pelis favorites...

    Però fins avui no he sabut -parlant amb uns amics de cementiris, sepulturers, enterradors...- el significat real de foc fatu...

    Hauríem d'ampliar l'entrada de la wikipèdia...

    Salut!

    ResponElimina
  2. Per cert... Podries dedicar un article al propi Direu La Rochelle... Tot el seu extraordinari i esgarrifador "Relat secret" és una obra de comiat...

    Terrible... i bella alhora

    Salut!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies pels teus comentaris, Alfred. M'alegro molt que t'hagi interessat l'article. Em sap greu, però, que no em senti prou capaç per escriure un article com mereixeria l'escriptor. Em falta informació i, sobretot, la barra necessària que si tinc en altres temes.

    Salut, per a tu també.

    ResponElimina