Hunter S. Thompson (1937-2005) periodista i escriptor nord-americà, icona de la vessant més revolucionària dins la premsa dels USA de finals del segle XX. A partir del 1968 es va convertir en el primer i principal practicant del Gonzo, terme inventat pel seu col·lega Bill Cardoso. Amb ell es definia un nou tipus periodisme en el qual el propi periodista, les seves experiències en el medi a descriure i la seva visió subjectiva importaven més que l'objectivitat de la notícia en si. Thompson va explotar a fons aquesta nova direcció en l'extensa col·laboració que va mantenir amb la revista Rolling Stone, entre d'altres.
Fill d’una família ataquinada de problemes amb l’alcohol, va mostrar una furiosa rebel·lia contra el sistema, al llarg de tota la seva vida, allà on anava: al col·legi, a la universitat, a l'exèrcit... En totes les feines se l'acomiadava, sistemàticament, per comportament problemàtic, antisocial. Afeccionat a les motos (va formar part d’un grup de Hell’s Angels) i a les armes, va passar la major part de la seva vida enganxat a l’alcohol i a tota mena de drogues, de les quals es va erigir en un impúdic defensor. Això no va impedir que es casés amb la seva estimada Sandie, amb qui va tenir un fill i un total de 5 avortaments i morts prematures. La relació es va acabar degradant fins que el 1980 es va produir el divorci. Amb tot, Thompson va mantenir una bona relació amb la seva ex-esposa.
El seu inconformisme ha estat sovint emparentat amb el de Jack Kerouak. Seguint la seva estela, va escriure novel·les com Fear and Loathing in Las Vegas (1971), portada al cinema per Terry Gilliam el 1998, i que va marcar tota una generació. Els seus atacs incandescents contra el seu pitjor enemic, el president Richard Nixon —a qui titllava obertament de “lladre”— així com contra tot l’establishment conservador al qual considerava el responsable de la decadència del seu país i els seus suposats valors, el van convertir en un mite per als moviments hippies i underground.
Quan les enquestes indicaven que Nixon tindria una còmoda majoria del vot juvenil i que podria guanyar als 50 estats va advertir: “Aquest pot ser l’any que finalment ens enfrontem a nosaltres mateixos i ens adonem que no som més que una nació de 220 milions de venedors de cotxes usats amb més diners dels que ens calen per comprar armes i que no dubtarien a matar a qui fos del món només pel fet de fer-nos sentir incòmodes.”
Els últims mesos de la seva vida va contraure una malaltia que li va asprejar el caràcter. Finalment, el 20 de febrer del 2005, després de setmanes de dolor físic insuportable —als quals s’hi van afegir una cama trencada i un canvi de malucs— es va engegar un tret a casa seva a Aspen, Colorado. Les seves cendres van ser disparades al cel de Woody Crek amb un canó d’artilleria, mentre sonava Mr. Tambourine Man de Bob Dylan, el 20 d’agost del mateix any.
La seva nota, redactada quatre dies abans d’executar l’acte final i enviada a Anita, la seva última dona, deia el següent:
La temporada de futbol s’ha acabat.
No més partits. No més bombes. No més caminar. No més diversió. No més natació. 67. 17 anys passats 50. 17 més dels que em calien o esperava. Sempre estic rondinant. Ningú es diverteix. Et vas tornant mesquí. Llei de vellesa. Tranquils. Això no farà mal.
El seu amic, l’artista Ralph Steadman, comentava que ja feia temps que el periodista parlava del suïcidi. Que, al principi, tant li feia anar al cel o a l’infern. Que l’únic motiu per preferir un dels dos destins seria el de saber primer cap a quin havia anat Richard Nixon per després, lògicament, demanar asil al lloc contrari. I que hi hagués futbol americà, of course...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada