dilluns, 7 de novembre del 2011

Nota de George Eastman, inventor i empresari nordamericà (1881-1932)

M'he adonat que totes les fotos d'aquest blog són en blanc i negre. Just serà que George Eastman, el fundador de la Kodak, tingui les seves en color



El milionari nord-americà George Eastman (1854-1832) ha passat a la història com el fundador de Kodak, la companyia de productes fotogràfics i cinematogràfics més famosa i important de tots els temps. En vida va arribar a acumular una de les fortunes més grans del planeta. Va destacar també per la seva generositat i filantropia.
El 1888, any en el qual va crear el rodet fotogràfic, va fundar la seva pròpia empresa: Kodak. Aquest suposa un dels primers exemples de marca amb un nom abstracte, sense cap mena de significat. L'empresari va inventar aquell mot que començava i acabava en K perquè li agradava molt aquella lletra i la seva contundència.
El carret fotogràfic va democratitzar la fotografia, un producte que fins llavors només havia estat gaudit pels professionals i una elit molt escollida d’aficionats. A partir de llavors, la Kodak va esdevenir una de les primeres companyies fotogràfiques a produir negatius en color, els primers sistemes de cinema en color (Kodakolor y més tard per contrarestar la competència del Technicolor, l’Eastmancolor, molt més econòmic), etc. La quantitat de novetats de produces de la casa no paraven de renovar el mercat i reptar la competència.
Aparentment, Eastman representava el típic home de negocis americà. Home emprenedor, enèrgic, fet a si mateix, amb una visió dels negocis i del futur de la societat molt aguda, sempre mostrava una gran confiança en les seves opinions. Apart de les energies dedicades a mantenir la multinacional de la seva propietat, a l’empresari, home d’acció tradicional, li agradava caçar, els esports al aire lliure i l’acampada. Tant dins com fora del despatx, doncs,  reproduia tots els clixés del triomfador exemplar del somni americà. Aquí, però, acaben les reproduccions. D’altres fotografies més privades, el mateix personatge només n’oferia una única còpia.
El seu primer gran pecat va ser el de declarar-se ateu. Ateu, així, sense eufemismes. L’altre, no casar-se mai. Entre una cosa i l’altra revelem un negatiu molt més incòmode per a la moral conservadora que l’esplèndid retrat a tot color, tan al gust de la societat més tradicional. Ningú, però, va demanar el llibre de reclamacions al taulell. Qui hauria gosat sermonejar a un dels homes més poderosos del país més poderós del món? Ell sabia que es podria haver dedicat a cruspir-se criatures amb allioli i la passivitat dels seus conciutadans hauria estat la mateixa. Eastman, però, endolcia aquella imatge tan incòmoda amb les seves nombroses fundacions dedicades a tota mena d’activitats benèfiques.
El 14 de març de 1932, l’amo d’una de les poques multinacionals que va superar el crack del 29 i la depressió de començaments dels anys 30 sense cap problemes, es va engegar un tret al pit al seu despatx de Rochester, Nova York. El món sencer va quedar commocionat per la novetat més imprevisible que mai havia anunciat la Kodak.
En canvi, els qui el coneixien personalment i, sobretot, els psicòlegs, no es van sorprendre tant. L’home, a nivell popular representava la imatge nítida de l’èxit, però en privat el revelat es complicava i acabava representant un cas de manual. L’ànima d’Eastman tenia el diafragma tan obert que atreia la llum de tots els factors de risc de suïcidi:

1) Edat avançada: sobretot als Estats Units, el percentatge de suïcidis en homes s’incrementa notablement a partir dels 70 anys, mentre sembla ser que, sorprenentment, tota dona que no ho ha fet abans, rarament ho fa a partir d’aquesta edat. Alguna mena de simbiosi desconeguda entre ambdós sexes? Eastman comptava amb 77 anys.

2) No matrimoni, no fills: està comprovat que les persones que no tenen ningú sota la seva responsabilitat familiar, eludeixen amb la dura càrrega que suposa continuar vivint si no hi ha prou llum per fer la foto del dia a dia. L’amic Eastman no patia cap mena de xantatge ni vital ni emocional al respecte. Era lliure com una càmera subaquàtica i podia prendre decisions d’aquesta mena amb la rapidesa d’una Polaroid. Sense família, qualsevol nou enquadrament de futur no afectava a ningú més que a ell mateix.

3) El tipus de malaltia: Eastman patia una dolorosa malatia a les cervicals. S’ha demostrat que entre el 77% o 95% de dels adults americans que s’han revelat suïcides patien aquest dolor (per no parlar dels que han caigut en l’alcohol, les drogues, etc.). Aquesta malaltia produeix un elevat nombre de casos de depressió i desordres emocionals i funcionals.

4) Factors prospectius: haver estat una persona molt activa que, per culpa de la malaltia, es veu obligada a una manca d’activitat forçada, que en el cas d’Eastman feia gairebé dos anys que durava.

5) Ateisme: sembla demostrat que les persones que comparteixen alguna creença religiosa senten que tenen garantit el sentit de la pel·lícula que viuen. En conseqüència no pateixen en igual mesura la sensació de final inconclús que aquell que no espera res més enllà del cartell amb les lletre The End. L’ateu no espera cap segona vida, cap més enllà, cap premi ni cap càstig. El cel·luloide s’acaba un cop surt de la sala.
Per tot el que hem esmentat (i algun més), no hauria d’estranyar a ningú, que l’home que en paraules d’un amic seu “en tot moment va decidir com volia viure” un cop arribat el moment decidís com havia de morir.

La seva lacònica nota deia només el següent:

“Tota la meva feina està feta. Per què esperar?”

Empresari i home pràctic de pedra picada, va mantenir, amb un admirable còctel sec que barrejava el fatalisme amb la sensació d’haver fet el que calia, el sentit de l’economia fins l’últim fotograma.


George Eastman (1881-1932) el prototip d'home que va fer veritat el somni americà

divendres, 4 de novembre del 2011

Nota d'Stefan Zweig (1881-1942) escriptor austríac


Stefan Zweig i el seu gos Bluchy


L’austríac Stephan Zweig (1881-1941) resplendeix, sens dubte, com un dels fars de la literatura universal de la primera meitat del segle XX. Carta a una desconeguda (1927) (els amants del cinema recordem la magistral adaptació que va realitzar Max Ophüls el 1946) o Vint-i-quatre hores en la vida d’una dama (1929) han quedat, entre d’altres com refinats estudis psicològics que no deixaven de banda un arravatat romanticisme decadent. En aquest sentit, comparteix intencions amb el seu contemporani Arthur Schnitzler, creador de les no menys pertorbadores La Ronda (1897) o Història Somniada (1926), que Kubrick va adaptar al cinema al seu últim film Eyes Wide Shut, amb el seu estil.
L’obra del gran escriptor no es va limitar, però, als relats de ficció. També va escriure teatre, poesia, autobiografia i, sobretot, un bon feix de volums de caràcter històric, biogràfics, de divulgació. Home compromès amb el seu temps, va dedicar una part important de la seva vida a viatjar, a conèixer altres cultures, altres maneres de veure el món. La Índia el va impactar especialment. Amb les seves reflexions al respecte es mantenia en un punt lúcid que s’allunyava tant dels incondicionals fascinats per Orient com dels eurocèntrics de mentalitat colonial. En aquest sentit destaca el relat Els ulls del germà etern (1922), a on hi resumeix les grandeses i limitacions de tot aquell món.
Zweig representa un cas únic de pensador equidistant, equilibrat. Defensor d’Europa, del que ell considerava els valors que aportava (la descoberta del dret al dubte, heretat dels grecs; la democràcia; els ideals estètics clàssics amb tota la seva tradició d’un valor incontestable, etc.) es preguntava: qui defensarà els valors europeus si no ho fan els propis europeus?
No obstant, a través de la seva obra no dubta a examinar la zona més profunda d’aquests valors fins a descobrir-ne tota la hipocresia que s’amaga sota l’estora. Amb això, l’autor s’arriscava a dinamitar-los quan en realitat el que volia era purificar-los, demostrar que només des d’una cultura que defensa la llibertat individual com a màxim valor es pot intentar tal mena d’autocrítiques. Pel que fa a la divulgació, els seus llibres històrics miren de salvar tot el que pot de la cultura europea (sobretot germànica). Va establir un pla ambiciós, quimèric, semblant en un altre nivell al de Josep Pla, amb el seu esforçat sacrifici a inventariar tot el que podia de la gran Catalunya adormida en el temps del franquisme.
A Zweig li va tocar viure una època en la qual el seu estimat continent va patir unes convulsions terribles. Va veure com la Primera Guerra Mundial esquerdava part de les seves il·lusions unitàries i deixava pas als Estats Units com a primera potència mundial per a la resta del segle. Més tard, va patir l’ascensió del nazisme, en carn pròpia, d’una manera especial per la seva condició de jueu. L’esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió en temps rècord que va sofrir la seva pàtria el van obligar a fugir amb la seva esposa Lote i el seu gosset Bluchy. Ben aviat van trobar refugi a la confortable casa del número 34 de la Rua Gonçalves Dias del Barrio Valparaíso, a la ciutat de Petròpolis, Brasil.
Al nou continent, l’escriptor va mirar de refer la seva vida, de reconvertir-la en un relaxat retir espiritual que compartiria amb els seus, voltat de la seva biblioteca, amb servei al seu càrrec. Getulio Vargas, el president del país de la samba (1) l’havia acollit amb els braços oberts. El Brasil se li havia presentat com un país d’aparença tranquil·la. De fet, ho hauria estat si no fos perquè justament allà s’hi amagaven nombrosos espies nazis que, segons s’ha dit, seguien els passos dels Zweig així com els d’altres exiliats de prestigi.
Les notícies que arribaven de la guerra sumien l’escriptor en un estat de depressió. Per a ell, el nazisme representava un malson fet realitat, l’esfondrament de la seva Europa somniada. l’Europa de les llibertats mutava en una Europa temuda i odiada, pàtria de la tirania i el terror. La desesperança davant el caire que prenien els esdeveniments es va accentuar quan el matrimoni va tornar d’un viatge a Singapur i sentir-se colpejat per la notícia que el 16 de febrer japonesos havien envaït el país que acabaven de visitar. Després de l’atac a Pearl Harbor, el Japó havia decidit expandir el seu control per tot el Pacífic i s’havia aliat amb Alemanya per conquerir el món.
Malgrat que aquells fets havien desvetllat, per fi, el gegant americà de la seva passivitat, per a Zweig significaven la fi definitiva de la Terra tal com l’estimava. L’estocada mortal no només assassinava Europa, sinó, també, la globalitat del planeta, que mai més coneixeria la llibertat. En la seva ment ho tenia clar: era qüestió de temps que el món sencer fos regit per una aliança internacional germànico-japonesa que el sotmetria a una tirania distòpica que ni en les hipòtesis més pessimistes s’havia mai imaginat.
Per al matrimoni tot s’havia acabat. Ja no hi havia cap més remei. La partida s’havia perdut definitivament. Segons ell, en aquest món sotmès a la barbàrie institucionalitzada, la única sortida possible era un suïcidi amb honor, com el dels samurais. A partir del moment, la parella es va dedicar a preparar la seva marxa amb un metodisme i una fredor digne d’un cirurgià. Ells, europeus exemplars, farien les coses bé. No deixarien cap fil a l’atzar, cap problema, cap enuig pels qui quedessin.
Van dedicar cinc dies sencers a enllestir tot el meticulós programa: escriure cartes al tots els amics; portar el testament del seu advocat, a Rio de Janeiro; revisar el manuscrit de la seva biografia; ordenar i deixar en un lloc visibles tots els manuscrits inacabats; recuperar tots els llibres que havia prestat i marcar-los amb el seu nom per completar la biblioteca; pagar totes les factures pendents i a venir el mes següent (lloguer, servei, etc.); escriure instruccions precises sobre que fer amb cadascun dels objectes (quins havien d’anar a beneficència, quins es quedarien a casa, etc.) regalar en Bluchy a la propietària del pis, junt amb un curs complet sobre com cuidar-lo... Fins i tot van fer punta a tots els llapis que deixaria al seu despatx!
El 22 de febrer de 1942, després d’un darrer repàs exhaustiu per comprovar que no s’havien oblidat res, van sopar y jugar una partida d’escacs, tal com tenien per costum. Encabat, van entrar al dormitori. Van buidar un flascó de Veronal. Es van ajaçar al llit. Es van abraçar i van esperar el final, amorosos, impertèrrits. Quan l’Antonio i la Dulce Morales, els seus servents, els van trobar en tan dolça composició escènica ja era massa tard.
El suïcidi dels Zweig no està exempt de polèmica. Hi ha qui afirma que es va tractar d’un assassinat, d’un suïcidi induït per espies nazis. Fets com que la policia brasilera va cometre certes faltes, que les dues úniques fotografies que els agents van fer mostressin la parella en dues postures diferents, entre d’altres coses estranyes, així ho han fet pensar. Es va arribar a comentar que tot aquell ordre i fins la redacció de la nota final es va dur a terme sota amenaces. Malgrat que mai no falta qui s’excita amb les teories conspiratives, aquestes, en aquest cas, no han acabat de quallar.
L’enterrament del cèlebre matrimoni va adquirir, per exprés desig del president Getulio Vargas, la categoria de funeral d’estat. Més tard, el lema escrit per Zweig “Brasil, país de futur” va ser adoptat com a lema nacional.
La nota que l’autor austríac va deixar, deia així:

Abans de deixar la vida, amb ple coneixement, totalment lúcid, m’urgeix de complir amb un últim deure: agrair profundament a aquest meravellós país, el Brasil, que em va oferir a mi i al meu treball, una estada tan bona i hospitalària. He anat estimant cada dia una mica més aquest país. Enlloc més m’hauria donat més gust tornar a construir la meva vida des del principi, després que el món de la meva pròpia llengua desaparegués i Europa, la meva pàtria espiritual, es destruís a si mateixa...
Després dels seixanta, però, es requereixen forces especials per començar de nou. I les meves estan esgotades després de tants anys de caminar sense pàtria. D’aquesta manera considero aquesta com la millor manera de concloure a temps i amb integritat una vida, de la qual la més gran alegria consistia en el treball espiritual, i el més preuat bé en aquesta terra era la llibertat personal.
Salutació als meus amics. Tant de bo puguin veure l’alba després d’aquesta llarga nit. Jo, massa impacient, me'ls avanço.

Fa l’efecte d’un gag trist pensar que les sospites d’Stefan Zweig al final no es van complir i el món lliure que estimava va acabar guanyant la guerra. Un món lliure que, això sí, tindria, a partir de llavors el gust espurnejant de la Coca Cola...

(1) Getúlio Vargas, precisament, va emprar també el suïcidi com a forma d'acabar amb tot, uns quants anys més tard. El cas del president ocupa la primera entrada d'aquest blog.