Nota de Yukio Mishima, poeta japonès (1925-1970)

El genial Yukio Mishima

Yukio Mishima (1925-1970) Va ser probablement l’escriptor japonès més apassionat i apassionant del segle XX. Poeta, novel·lista i dramaturg, es va dedicar també a la interpretació, tant al teatre (tradicional i modern) com al cinema. Home turmentat, extrem, d’una bellesa penetrant, va viure tota la vida al límit de la energia que un éser humà pot arribar a generar i suportar.

La seva infància, plena d’antinòmies (primer educat pràcticament com una nena per la seva iaia i, després, dràsticament trasplantat en una formació militar estricta pel seu pare) va acabar afaiçonant una personalitat clafida de contradiccions extremes que, malgrat tot, no li van impedir tenir uns objectius claríssims que sempre va defensar de forma vehement, obsessiva.

Es va casar i tenir fills, però hi ha indicis que va mantenir relacions homosexuals. Al contrari d’altres intel·lectuals japonesos, va donar importància al culte al cos. Defensava una mena de patriotisme (estava obsessionat amb que l’emperador havia de recuperar tots els seus atributs tradicionals) que per a alguns ratllava el feixisme. Per a ell suposava una catarsi romàntica difícil d’entendre, injusta de resumir.

De fet, amb la intenció de restablir aquell ordre atàvic ideal, va dedicar tot un any a preparar un cop de estat suïcida que finalment va intentar portar a terme, amb un grup de quatre fidels, el 25 de novembre del 1970. El resultat d’aquella acció va esdevenir, com era d’esperar, un fracàs patètic. Davant d’això, Mishima i algun dels seus es van practicar un sepuku molt accidentat (l’agonia del poeta va ser espantosa, degut a diversos intents infructuosos).

Hi ha qui comenta que l’intent del cop només representava una excusa per al suïcidi. En qualsevol cas, aquest es va preparar amb igual minuciositat i antelació i de cap manera significava una claudicació davant la vida o el fruit d’una tristesa insuportable. Formava part del codi d’honor samurai. Res més.

Al respecte del tema que ens ocupa, Mishima no ens va llegar una nota i prou, sinó un Jisei No Ku —poema que, seguint el ritual del sepuku, tot samurai ha de composar abans de llevar-se la vida d’aquella manera terrible— d’una força rebatedora, d’un patriotisme desfermat que desarma per la seva sinceritat i la seva urgència. Mishima aprofitava el seu sacrifici per regalar-nos una última mostra del seu art apassionat. El seu gest va ser una bogeria o potser un crit heroic desesperat, incomprensible... Jo no em veig en cor de dir gaire cosa, aquí...

Jisei No Ku de Mikio Mishima

El vent fred, indiferent,

passa davant la mort.

Sóc un guerrer, un soldat. Serveixo al meu Senyor des de temps remots, eterns, continuant la tradició de la meva família, dipositari de secrets i coneixements prohibits.

Sóc un guerrer i avui deixaré d’existir.

El meu cos i la meva ànima es van enfortir amb tot el que em va ensenyar el meu pare, samurai de l’antic clan Minamoto. Els meus músculs es van forjar amb els entrenaments dels vells sensei del nostre exèrcit, per protegir el nostre món i aconseguir sobreviure als esdeveniments, durs i foscs que s’abraonaven sobre tots nosaltres.

Els meus braços sostenen la meva katana en un últim entrenament, en un alleujament de la meva ment que espera, espantada, el seu final, el seu últim combat, la seva trobada amb els kami, els protectors de la meva llar...

Rebo amb alegria la darrera alenada del vent en la meva cara, els darrers besos del sol, l’aroma del cirerer, beneït sakura. Tanco els ulls i respiro profundament, silenciosament, mentre penso en les darreres paraules que deixaré, en el meu Jisei No Ku, i les meves mans tremolen...

Recordo a Haha xiuxiuejant-me a cau d’orella:

—Fill estimat, ets l’hereu d’una gran dinastia, aquell cridat a protegir i guardar les portes d'un món especial, gran i poderós; l’imperi del sol naixent, els seus territoris, el seu cel prenyat de núvols i d’un sol vermell, càlid i ple de vida. Un món que mai s’extingirà... Fill meu, ets un privilegiat. Salva amb la teva vida el teu país i les seves tradicions, i, quan arribi el moment, sigues capaç de morir pel teu poble.

Torno a sospirar recordant les sàvies paraules de la meva mare.

Ara, en les últimes hores de la meva vida penso en el que va passar a la meva existència, a les vides que vaig segar amb Arashi, la meva eterna companya, la meva fidel amiga.

La mort em segueix on vulgui que jo vagi. Com una força de la natura, no puc evitar-la. L’enfronto, l’esquivo, però sempre m'atrapa.

—No et vull, no et necessito—, li dic al vent desitjant que li arribi el meu missatge.

—Per què insisteixes a viatjar amb mi? si el que desitges és fer íntims amics. No em permetis intervenir, no comptis amb mi. Si vols ànimes, busca-les pel teu compte, deixa’m que camini sol.

La mort m’aguaita, la sento, la sento, la puc olorar...
Espero que em permeti continuar amb els meus records una mica més, uns minuts més.

M’inclino davant l’altar d’oració. La meva espasa curta, el meu fide wakizashi descansa damunt una tela blanca, immaculada. El seu tall brilla com la llum del sol naixent, forta i poderosa, llum eterna portadora de vida, la que s’haurà d’endur la meva existència i el meu últim alè.

Acullo ara el fred amb les meves mans, el vent que bufa en el meu coll i el meu cor és per a uns instants. Resisteixo, amb la imatge dels meus soldats enfrontant-se a la batalla. El meu pare orgullós, em mira amb aprovació des de l'altura que li proporciona seure damunt el seu bell corser negre.

L’enfrontament és a punt de començar; homes contra homes, lluitant pel que cadascú creu just, katanes llevant vides, tallant caps, membres, sang banyant el meu rostre, els rostres dels meus homes.

El desassossec es fa l'amo de les nostres files. La nit es tanca com un enemic més. Les ombres cobreixen les nostres armes, les nostres muntures, les nostres ànimes.

Tot està perdut. Només em queda una sortida, la més noble, la que mantindrà el meu honor i el de la meva família.

Per això, acudeixo al sepuku. Per això, deixo les meves últimes paraules en el meu Jinsei no ku. Oh, déus! Clamo en les meves darreres hores de vida en aquest món. Els meus pensaments els lliuro als meus avantpassats, en el quals busco recer. La meva vida va pretànyer a l’imperi, a ell vaig lliurar el meu cor, i per ell vaig abocar la meva sang i les dels meus homes.

Per al meu poble vesso avui també la meva sang, definitivament, amb el pensament que inundi les terres per les quals vaig lluitar, perquè creixin fortes, belles i salvatges. La meva vida sencera ofereixo, la meva mort l'acompanya; un sacrifici disposat per salvar el millor del meu nom, del meu país i de la seva gent. Desitjo que romanguin les nostres tradicions, que neixin nous sensei, que instrueixin, ensenyin, eduquin als nostres fills; que els il·luminin en la creença que algun dia, un nou sol, més lluminós que el nostre, acollirà a tots els pobles en una gran abraçada.

Demano als déus del meu país que acullin la meva ànima, que la bressolin entre els seus braços com va fer la meva mare en néixer jo; demano aconseguir la saviesa dels meus ancestres, ser un Eirei més, rebut amb alegria.

Vull ser un esperit més en el cel dels nostres avantpassats...

Abaixo la mirada cap a la meva Wakizashi. La prenc amb les meves mans i l’apropo al meu ventre...

Només un sospir, i seré amb el Sol Naixent...

Yukio Mishima