Nota de George Eastman, inventor i empresari nordamericà (1881-1932)

M'he adonat que totes les fotos d'aquest blog són en blanc i negre. Just serà que George Eastman, el fundador de la Kodak, tingui les seves en color

El milionari nord-americà George Eastman (1854-1832) ha passat a la història com el fundador de Kodak, la companyia de productes fotogràfics i cinematogràfics més famosa i important de tots els temps. En vida va arribar a acumular una de les fortunes més grans del planeta. Va destacar també per la seva generositat i filantropia.

El 1888, any en el qual va crear el rodet fotogràfic, va fundar la seva pròpia empresa: Kodak. Aquest suposa un dels primers exemples de marca amb un nom abstracte, sense cap mena de significat. L'empresari va inventar aquell mot que començava i acabava en K perquè li agradava molt aquella lletra i la seva contundència.

El carret fotogràfic va democratitzar la fotografia, un producte que fins llavors només havia estat gaudit pels professionals i una elit molt escollida d’aficionats. A partir de llavors, la Kodak va esdevenir una de les primeres companyies fotogràfiques a produir negatius en color, els primers sistemes de cinema en color (Kodakolor y més tard per contrarestar la competència del Technicolor, l’Eastmancolor, molt més econòmic), etc. La quantitat de novetats de produces de la casa no paraven de renovar el mercat i reptar la competència.

Aparentment, Eastman representava el típic home de negocis americà. Home emprenedor, enèrgic, fet a si mateix, amb una visió dels negocis i del futur de la societat molt aguda, sempre mostrava una gran confiança en les seves opinions. Apart de les energies dedicades a mantenir la multinacional de la seva propietat, a l’empresari, home d’acció tradicional, li agradava caçar, els esports al aire lliure i l’acampada. Tant dins com fora del despatx, doncs,  reproduia tots els clixés del triomfador exemplar del somni americà. Aquí, però, acaben les reproduccions. D’altres fotografies més privades, el mateix personatge només n’oferia una única còpia.

El seu primer gran pecat va ser el de declarar-se ateu. Ateu, així, sense eufemismes. L’altre, no casar-se mai. Entre una cosa i l’altra revelem un negatiu molt més incòmode per a la moral conservadora que l’esplèndid retrat a tot color, tan al gust de la societat més tradicional. Ningú, però, va demanar el llibre de reclamacions al taulell. Qui hauria gosat sermonejar a un dels homes més poderosos del país més poderós del món? Ell sabia que es podria haver dedicat a cruspir-se criatures amb allioli i la passivitat dels seus conciutadans hauria estat la mateixa. Eastman, però, endolcia aquella imatge tan incòmoda amb les seves nombroses fundacions dedicades a tota mena d’activitats benèfiques.

El 14 de març de 1932, l’amo d’una de les poques multinacionals que va superar el crack del 29 i la depressió de començaments dels anys 30 sense cap problemes, es va engegar un tret al pit al seu despatx de Rochester, Nova York. El món sencer va quedar commocionat per la novetat més imprevisible que mai havia anunciat la Kodak.

En canvi, els qui el coneixien personalment i, sobretot, els psicòlegs, no es van sorprendre tant. L’home, a nivell popular representava la imatge nítida de l’èxit, però en privat el revelat es complicava i acabava representant un cas de manual. L’ànima d’Eastman tenia el diafragma tan obert que atreia la llum de tots els factors de risc de suïcidi:

1) Edat avançada: sobretot als Estats Units, el percentatge de suïcidis en homes s’incrementa notablement a partir dels 70 anys, mentre sembla ser que, sorprenentment, tota dona que no ho ha fet abans, rarament ho fa a partir d’aquesta edat. Alguna mena de simbiosi desconeguda entre ambdós sexes? Eastman comptava amb 77 anys.

2) No matrimoni, no fills: està comprovat que les persones que no tenen ningú sota la seva responsabilitat familiar, eludeixen amb la dura càrrega que suposa continuar vivint si no hi ha prou llum per fer la foto del dia a dia. L’amic Eastman no patia cap mena de xantatge ni vital ni emocional al respecte. Era lliure com una càmera subaquàtica i podia prendre decisions d’aquesta mena amb la rapidesa d’una Polaroid. Sense família, qualsevol nou enquadrament de futur no afectava a ningú més que a ell mateix.

3) El tipus de malaltia: Eastman patia una dolorosa malatia a les cervicals. S’ha demostrat que entre el 77% o 95% de dels adults americans que s’han revelat suïcides patien aquest dolor (per no parlar dels que han caigut en l’alcohol, les drogues, etc.). Aquesta malaltia produeix un elevat nombre de casos de depressió i desordres emocionals i funcionals.

4) Factors prospectius: haver estat una persona molt activa que, per culpa de la malaltia, es veu obligada a una manca d’activitat forçada, que en el cas d’Eastman feia gairebé dos anys que durava.

5) Ateisme: sembla demostrat que les persones que comparteixen alguna creença religiosa senten que tenen garantit el sentit de la pel·lícula que viuen. En conseqüència no pateixen en igual mesura la sensació de final inconclús que aquell que no espera res més enllà del cartell amb les lletre The End. L’ateu no espera cap segona vida, cap més enllà, cap premi ni cap càstig. El cel·luloide s’acaba un cop surt de la sala.

Per tot el que hem esmentat (i algun més), no hauria d’estranyar a ningú, que l’home que en paraules d’un amic seu “en tot moment va decidir com volia viure” un cop arribat el moment decidís com havia de morir.

La seva lacònica nota deia només el següent:

“Tota la meva feina està feta. Per què esperar?”

Empresari i home pràctic de pedra picada, va mantenir, amb un admirable còctel sec que barrejava el fatalisme amb la sensació d’haver fet el que calia, el sentit de l’economia fins l’últim fotograma.

George Eastman (1881-1932) el prototip d'home que va fer veritat el somni americà

Nota d'Stefan Zweig (1881-1942) escriptor austríac

Stefan Zweig i el seu gos Bluchy

L’austríac Stephan Zweig (1881-1941) resplendeix, sens dubte, com un dels fars de la literatura universal de la primera meitat del segle XX. Carta a una desconeguda (1927) (els amants del cinema recordem la magistral adaptació que va realitzar Max Ophüls el 1946) o Vint-i-quatre hores en la vida d’una dama (1929) han quedat, entre d’altres com refinats estudis psicològics que no deixaven de banda un arravatat romanticisme decadent. En aquest sentit, comparteix intencions amb el seu contemporani Arthur Schnitzler, creador de les no menys pertorbadores La Ronda (1897) o Història Somniada (1926), que Kubrick va adaptar al cinema al seu últim film Eyes Wide Shut, amb el seu estil.

L’obra del gran escriptor no es va limitar, però, als relats de ficció. També va escriure teatre, poesia, autobiografia i, sobretot, un bon feix de volums de caràcter històric, biogràfics, de divulgació. Home compromès amb el seu temps, va dedicar una part important de la seva vida a viatjar, a conèixer altres cultures, altres maneres de veure el món. La Índia el va impactar especialment. Amb les seves reflexions al respecte es mantenia en un punt lúcid que s’allunyava tant dels incondicionals fascinats per Orient com dels eurocèntrics de mentalitat colonial. En aquest sentit destaca el relat Els ulls del germà etern (1922), a on hi resumeix les grandeses i limitacions de tot aquell món.

Zweig representa un cas únic de pensador equidistant, equilibrat. Defensor d’Europa, del que ell considerava els valors que aportava (la descoberta del dret al dubte, heretat dels grecs; la democràcia; els ideals estètics clàssics amb tota la seva tradició d’un valor incontestable, etc.) es preguntava: qui defensarà els valors europeus si no ho fan els propis europeus?

No obstant, a través de la seva obra no dubta a examinar la zona més profunda d’aquests valors fins a descobrir-ne tota la hipocresia que s’amaga sota l’estora. Amb això, l’autor s’arriscava a dinamitar-los quan en realitat el que volia era purificar-los, demostrar que només des d’una cultura que defensa la llibertat individual com a màxim valor es pot intentar tal mena d’autocrítiques. Pel que fa a la divulgació, els seus llibres històrics miren de salvar tot el que pot de la cultura europea (sobretot germànica). Va establir un pla ambiciós, quimèric, semblant en un altre nivell al de Josep Pla, amb el seu esforçat sacrifici a inventariar tot el que podia de la gran Catalunya adormida en el temps del franquisme.

A Zweig li va tocar viure una època en la qual el seu estimat continent va patir unes convulsions terribles. Va veure com la Primera Guerra Mundial esquerdava part de les seves il·lusions unitàries i deixava pas als Estats Units com a primera potència mundial per a la resta del segle. Més tard, va patir l’ascensió del nazisme, en carn pròpia, d’una manera especial per la seva condició de jueu. L’esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió en temps rècord que va sofrir la seva pàtria el van obligar a fugir amb la seva esposa Lote i el seu gosset Bluchy. Ben aviat van trobar refugi a la confortable casa del número 34 de la Rua Gonçalves Dias del Barrio Valparaíso, a la ciutat de Petròpolis, Brasil.

Al nou continent, l’escriptor va mirar de refer la seva vida, de reconvertir-la en un relaxat retir espiritual que compartiria amb els seus, voltat de la seva biblioteca, amb servei al seu càrrec. Getulio Vargas, el president del país de la samba (1) l’havia acollit amb els braços oberts. El Brasil se li havia presentat com un país d’aparença tranquil·la. De fet, ho hauria estat si no fos perquè justament allà s’hi amagaven nombrosos espies nazis que, segons s’ha dit, seguien els passos dels Zweig així com els d’altres exiliats de prestigi.

Les notícies que arribaven de la guerra sumien l’escriptor en un estat de depressió. Per a ell, el nazisme representava un malson fet realitat, l’esfondrament de la seva Europa somniada. l’Europa de les llibertats mutava en una Europa temuda i odiada, pàtria de la tirania i el terror. La desesperança davant el caire que prenien els esdeveniments es va accentuar quan el matrimoni va tornar d’un viatge a Singapur i sentir-se colpejat per la notícia que el 16 de febrer japonesos havien envaït el país que acabaven de visitar. Després de l’atac a Pearl Harbor, el Japó havia decidit expandir el seu control per tot el Pacífic i s’havia aliat amb Alemanya per conquerir el món.

Malgrat que aquells fets havien desvetllat, per fi, el gegant americà de la seva passivitat, per a Zweig significaven la fi definitiva de la Terra tal com l’estimava. L’estocada mortal no només assassinava Europa, sinó, també, la globalitat del planeta, que mai més coneixeria la llibertat. En la seva ment ho tenia clar: era qüestió de temps que el món sencer fos regit per una aliança internacional germànico-japonesa que el sotmetria a una tirania distòpica que ni en les hipòtesis més pessimistes s’havia mai imaginat.

Per al matrimoni tot s’havia acabat. Ja no hi havia cap més remei. La partida s’havia perdut definitivament. Segons ell, en aquest món sotmès a la barbàrie institucionalitzada, la única sortida possible era un suïcidi amb honor, com el dels samurais. A partir del moment, la parella es va dedicar a preparar la seva marxa amb un metodisme i una fredor digne d’un cirurgià. Ells, europeus exemplars, farien les coses bé. No deixarien cap fil a l’atzar, cap problema, cap enuig pels qui quedessin.

Van dedicar cinc dies sencers a enllestir tot el meticulós programa: escriure cartes al tots els amics; portar el testament del seu advocat, a Rio de Janeiro; revisar el manuscrit de la seva biografia; ordenar i deixar en un lloc visibles tots els manuscrits inacabats; recuperar tots els llibres que havia prestat i marcar-los amb el seu nom per completar la biblioteca; pagar totes les factures pendents i a venir el mes següent (lloguer, servei, etc.); escriure instruccions precises sobre que fer amb cadascun dels objectes (quins havien d’anar a beneficència, quins es quedarien a casa, etc.) regalar en Bluchy a la propietària del pis, junt amb un curs complet sobre com cuidar-lo... Fins i tot van fer punta a tots els llapis que deixaria al seu despatx!

El 22 de febrer de 1942, després d’un darrer repàs exhaustiu per comprovar que no s’havien oblidat res, van sopar y jugar una partida d’escacs, tal com tenien per costum. Encabat, van entrar al dormitori. Van buidar un flascó de Veronal. Es van ajaçar al llit. Es van abraçar i van esperar el final, amorosos, impertèrrits. Quan l’Antonio i la Dulce Morales, els seus servents, els van trobar en tan dolça composició escènica ja era massa tard.

El suïcidi dels Zweig no està exempt de polèmica. Hi ha qui afirma que es va tractar d’un assassinat, d’un suïcidi induït per espies nazis. Fets com que la policia brasilera va cometre certes faltes, que les dues úniques fotografies que els agents van fer mostressin la parella en dues postures diferents, entre d’altres coses estranyes, així ho han fet pensar. Es va arribar a comentar que tot aquell ordre i fins la redacció de la nota final es va dur a terme sota amenaces. Malgrat que mai no falta qui s’excita amb les teories conspiratives, aquestes, en aquest cas, no han acabat de quallar.

L’enterrament del cèlebre matrimoni va adquirir, per exprés desig del president Getulio Vargas, la categoria de funeral d’estat. Més tard, el lema escrit per Zweig “Brasil, país de futur” va ser adoptat com a lema nacional.

La nota que l’autor austríac va deixar, deia així:

Abans de deixar la vida, amb ple coneixement, totalment lúcid, m’urgeix de complir amb un últim deure: agrair profundament a aquest meravellós país, el Brasil, que em va oferir a mi i al meu treball, una estada tan bona i hospitalària. He anat estimant cada dia una mica més aquest país. Enlloc més m’hauria donat més gust tornar a construir la meva vida des del principi, després que el món de la meva pròpia llengua desaparegués i Europa, la meva pàtria espiritual, es destruís a si mateixa...

Després dels seixanta, però, es requereixen forces especials per començar de nou. I les meves estan esgotades després de tants anys de caminar sense pàtria. D’aquesta manera considero aquesta com la millor manera de concloure a temps i amb integritat una vida, de la qual la més gran alegria consistia en el treball espiritual, i el més preuat bé en aquesta terra era la llibertat personal.

Salutació als meus amics. Tant de bo puguin veure l’alba després d’aquesta llarga nit. Jo, massa impacient, me'ls avanço.

Fa l’efecte d’un gag trist pensar que les sospites d’Stefan Zweig al final no es van complir i el món lliure que estimava va acabar guanyant la guerra. Un món lliure que, això sí, tindria, a partir de llavors el gust espurnejant de la Coca Cola...

(1) Getúlio Vargas, precisament, va emprar també el suïcidi com a forma d'acabar amb tot, uns quants anys més tard. El cas del president ocupa la primera entrada d'aquest blog.

Nota de Hunter S. Thompson, periodista i escriptor nord-americà (1937-2005)

Hunter S. Thompson emulant a Harry Callahan

Hunter S. Thompson (1937-2005) periodista i escriptor nord-americà, icona de la vessant més revolucionària dins la premsa dels USA de finals del segle XX. A partir del 1968 es va convertir en el primer i principal practicant del Gonzo, terme inventat pel seu col·lega Bill Cardoso. Amb ell es definia un nou tipus periodisme en el qual el propi periodista, les seves experiències en el medi a descriure i la seva visió subjectiva importaven més que l'objectivitat de la notícia en si. Thompson va explotar a fons aquesta nova direcció en l'extensa col·laboració que va mantenir amb la revista Rolling Stone, entre d'altres.

Fill d’una família ataquinada de problemes amb l’alcohol, va mostrar una furiosa rebel·lia contra el sistema, al llarg de tota la seva vida, allà on anava: al col·legi, a la universitat, a l'exèrcit... En totes les feines se l'acomiadava, sistemàticament, per comportament problemàtic, antisocial. Afeccionat a les motos (va formar part d’un grup de Hell’s Angels) i a les armes, va passar la major part de la seva vida enganxat a l’alcohol i a tota mena de drogues, de les quals es va erigir en un impúdic defensor. Això no va impedir que es casés amb la seva estimada Sandie, amb qui va tenir un fill i un total de 5 avortaments i morts prematures. La relació es va acabar degradant fins que el 1980 es va produir el divorci. Amb tot, Thompson va mantenir una bona relació amb la seva ex-esposa.

El seu inconformisme ha estat sovint emparentat amb el de Jack Kerouak. Seguint la seva estela, va escriure novel·les com Fear and Loathing in Las Vegas (1971), portada al cinema per Terry Gilliam el 1998, i que va marcar tota una generació. Els seus atacs incandescents contra el seu pitjor enemic, el president Richard Nixon —a qui titllava obertament de “lladre”— així com contra tot l’establishment conservador al qual considerava el responsable de la decadència del seu país i els seus suposats valors, el van convertir en un mite per als moviments hippies i underground.

Quan les enquestes indicaven que Nixon tindria una còmoda majoria del vot juvenil i que podria guanyar als 50 estats va advertir: “Aquest pot ser l’any que finalment ens enfrontem a nosaltres mateixos i ens adonem que no som més que una nació de 220 milions de venedors de cotxes usats amb més diners dels que ens calen per comprar armes i que no dubtarien a matar a qui fos del món només pel fet de fer-nos sentir incòmodes.”

Els últims mesos de la seva vida va contraure una malaltia que li va asprejar el caràcter. Finalment, el 20 de febrer del 2005, després de setmanes de dolor físic insuportable —als quals s’hi van afegir una cama trencada i un canvi de malucs— es va engegar un tret a casa seva a Aspen, Colorado. Les seves cendres van ser disparades al cel de Woody Crek amb un canó d’artilleria, mentre sonava Mr. Tambourine Man de Bob Dylan, el 20 d’agost del mateix any.

La seva nota, redactada quatre dies abans d’executar l’acte final i enviada a Anita, la seva última dona, deia el següent:

La temporada de futbol s’ha acabat.

No més partits. No més bombes. No més caminar. No més diversió. No més natació. 67. 17 anys passats 50. 17 més dels que em calien o esperava. Sempre estic rondinant. Ningú es diverteix. Et vas tornant mesquí. Llei de vellesa. Tranquils. Això no farà mal.

El seu amic, l’artista Ralph Steadman, comentava que ja feia temps que el periodista parlava del suïcidi. Que, al principi, tant li feia anar al cel o a l’infern. Que l’únic motiu per preferir un dels dos destins seria el de saber primer cap a quin havia anat Richard Nixon per després, lògicament, demanar asil al lloc contrari. I que hi hagués futbol americà, of course...

Le feu follet (El foc fatu, 1963) de Louis Malle

L'últim pla de Le feu follet (1963), de Louis Malle, amb la sobreimpressió de la nota de suïcidi d'Alain Leroy

Nota que deixa Alain Leroy al final de Le feu follet:

Em mato perquè no m'heu estimat, perquè no us he estimat. Em mato perquè els nostres lligams foren febles. Per enfortir aquests lligams, deixaré damunt vostre una taca indeleble.

Sense que tampoc valgui com a precedent, avui no parlem d'un personatge real. Alain Leroy, l'autor de la nota que heu llegit, protagonitza Le feu follet (1931), un relat curt del francès Pierre Drieu La Rochelle (1893-1945), escriptor condemnat a la foguera dels que se suposa que no hem de llegir per causa del seu col·laboracionisme durant els anys de l'ocupació nazi. En acabar la guerra va refusar el recolzament dels seus amics (entre els quals es trobava el poeta André Malraux). Fart de processos, no va trigar a llevar-se la vida. Confiem que, des d'on sigui es trobi ara, no li sàpiga greu que avui avant-posi el suïcidi del seu fill literari al seu real. Apel·lo a la seva pietat i a la fe en que hi ha pocs creadors que facin fàstics a una mica de propaganda altruista.

L'esmentat conte va inspirar al director Louis Malle (1932-1995) per, a l'any 1963, rodar el film del mateix nom. Un insuperable Maurice Ronet (1949-1983) broda el paper del protagonista. No he tingut la oportunitat de llegir el relat. Sí de veure el film. Per mi es tracta d'una obra mestra cinematogràfca absoluta pel que fa al tema del suïcidi premeditat. Des de la primera escena fins l'última ens trobem amb una descripció sense concessions (ni efectismes) de la desesperació callada, duríssima, que el suïcida viu al llarg de les hores prèvies al fet.

La càmera de Malle explora els moviments d'Alain i del seu entorn humà (els amics, l'amor, Paris i els vianants anònims) amb aquella implacable delicadesa de qui sembla que no hi és... però a qui no se li escapa res. En cap moment es respira artifici, afectació. El director sap que té a les mans un material en el qual les coqueteries estètiques o narratives sobren. Per sort, l'autor d'Ascenseur pour l'echaffaud sembla posseir el secret per barrejar professionalitat i sensibilitat sense que el producte final provoqui l'indigestió. Amb uns elements molt simples, aconsegueix que el desassossec s'escampi per tots els fotogrames de la cinta.

Maurice Ronet... No em puc imaginar una interpretació més plena de veritat per a representar l'Alain que la d'aquest magnífic actor. A la seva mirada s'hi resumeix tot l'estupor humà; el no entendre res i l'entendre-ho tot; el no poder suportar més el món i alhora sentir per ell una compassió profunda.

I al final, què representa el suïcidi d'Alain? Un acte egoista o heroic? Una toc d'atenció, ple de generositat, o una venjança envers els qui l'envolten? Què fem amb ell? Ens deixem arrossegar per la idealització i el saludem com a un nou messies o el condemnem per dèbil? Alguna cosa falla. Quelcom no quadra del tot. Com sempre...

D'entrada, el nostre se'ns ven com a un món on els forts sobreviuen i els febles queden pel camí. Llei de vida, diu el tòpic. Però qui són els uns i qui els altres? El film de Malle no ens dóna cap resposta, però s'arrisca a posar la pregunta damunt la taula. Jo aniria en molt de compte a convertir l'Alain en un heroi profètic, però també m'ho pensaria molt abans d'afirmar que ens trobem davant un perdedor. Un perdedor? Segur?

I amb això arribo a un punt en el que tant els detractors com els defensors del Le feu follet s'acostumen a posar d'acord: es tracta d'un film depriment. Malgrat que res del que s'hi veu es podria titllar de dramàtic, potser estic d'acord en que per tot arreu, sense descartar un polsim de tendresa, hi ha una mirada trista, desencantada... Però depriment?

No sé si passa que jo no el sé veure aquest film, però no tan sols no el trobo depriment sinó ple d'esperança. Aquella "taca indeleble" a que al·ludeix Alain en la seva nota m'omple d'energia vital. Aquell adjectiu, tan ben escollit (indeleble!), em fa l'efecte del millor antídot possible contra qualsevol mena d'oblit. En aquest sentit, Le feu follet, sense saber-ho, potser, s'acabaria erigint en un bellíssim cant a favor del record, de l'eternitat dels nostres actes, de la nostra existència, més enllà de la mort.

Per acabar, m'oblidava un detall important. Com a banda sonora del film, Malle va escollir les Gnossienes al piano, d'Erik Satie. En aquella època aquestes coses encara es podien fer sense que la part més saberuda del públic acusés el director d'esnob pretensiós. Una gran sort per a tothom. Sobretot per al film.

I ara us deixo amb aquesta escena magnífica. Espero que us ajudi a fer-vos una idea de que parlo i us pugueu possicionar. Només us recordo que en el moment que retrata, tant el protagonista com l'espectador som conscients, dolorosament conscients, que tot allò que veu l'Alain (els vianants, guapos o lleigs, els seus somriures, les seves cares llargues, el carrer, els cotxes, les cases, el cambrer, el lladre de palletes, els petits pecats i miserietes...) ho veu, ho olora, ho sent, ho nota per última vegada.

Nota de Yukio Mishima, poeta japonès (1925-1970)

El genial Yukio Mishima

Yukio Mishima (1925-1970) Va ser probablement l’escriptor japonès més apassionat i apassionant del segle XX. Poeta, novel·lista i dramaturg, es va dedicar també a la interpretació, tant al teatre (tradicional i modern) com al cinema. Home turmentat, extrem, d’una bellesa penetrant, va viure tota la vida al límit de la energia que un éser humà pot arribar a generar i suportar.

La seva infància, plena d’antinòmies (primer educat pràcticament com una nena per la seva iaia i, després, dràsticament trasplantat en una formació militar estricta pel seu pare) va acabar afaiçonant una personalitat clafida de contradiccions extremes que, malgrat tot, no li van impedir tenir uns objectius claríssims que sempre va defensar de forma vehement, obsessiva.

Es va casar i tenir fills, però hi ha indicis que va mantenir relacions homosexuals. Al contrari d’altres intel·lectuals japonesos, va donar importància al culte al cos. Defensava una mena de patriotisme (estava obsessionat amb que l’emperador havia de recuperar tots els seus atributs tradicionals) que per a alguns ratllava el feixisme. Per a ell suposava una catarsi romàntica difícil d’entendre, injusta de resumir.

De fet, amb la intenció de restablir aquell ordre atàvic ideal, va dedicar tot un any a preparar un cop de estat suïcida que finalment va intentar portar a terme, amb un grup de quatre fidels, el 25 de novembre del 1970. El resultat d’aquella acció va esdevenir, com era d’esperar, un fracàs patètic. Davant d’això, Mishima i algun dels seus es van practicar un sepuku molt accidentat (l’agonia del poeta va ser espantosa, degut a diversos intents infructuosos).

Hi ha qui comenta que l’intent del cop només representava una excusa per al suïcidi. En qualsevol cas, aquest es va preparar amb igual minuciositat i antelació i de cap manera significava una claudicació davant la vida o el fruit d’una tristesa insuportable. Formava part del codi d’honor samurai. Res més.

Al respecte del tema que ens ocupa, Mishima no ens va llegar una nota i prou, sinó un Jisei No Ku —poema que, seguint el ritual del sepuku, tot samurai ha de composar abans de llevar-se la vida d’aquella manera terrible— d’una força rebatedora, d’un patriotisme desfermat que desarma per la seva sinceritat i la seva urgència. Mishima aprofitava el seu sacrifici per regalar-nos una última mostra del seu art apassionat. El seu gest va ser una bogeria o potser un crit heroic desesperat, incomprensible... Jo no em veig en cor de dir gaire cosa, aquí...

Jisei No Ku de Mikio Mishima

El vent fred, indiferent,

passa davant la mort.

Sóc un guerrer, un soldat. Serveixo al meu Senyor des de temps remots, eterns, continuant la tradició de la meva família, dipositari de secrets i coneixements prohibits.

Sóc un guerrer i avui deixaré d’existir.

El meu cos i la meva ànima es van enfortir amb tot el que em va ensenyar el meu pare, samurai de l’antic clan Minamoto. Els meus músculs es van forjar amb els entrenaments dels vells sensei del nostre exèrcit, per protegir el nostre món i aconseguir sobreviure als esdeveniments, durs i foscs que s’abraonaven sobre tots nosaltres.

Els meus braços sostenen la meva katana en un últim entrenament, en un alleujament de la meva ment que espera, espantada, el seu final, el seu últim combat, la seva trobada amb els kami, els protectors de la meva llar...

Rebo amb alegria la darrera alenada del vent en la meva cara, els darrers besos del sol, l’aroma del cirerer, beneït sakura. Tanco els ulls i respiro profundament, silenciosament, mentre penso en les darreres paraules que deixaré, en el meu Jisei No Ku, i les meves mans tremolen...

Recordo a Haha xiuxiuejant-me a cau d’orella:

—Fill estimat, ets l’hereu d’una gran dinastia, aquell cridat a protegir i guardar les portes d'un món especial, gran i poderós; l’imperi del sol naixent, els seus territoris, el seu cel prenyat de núvols i d’un sol vermell, càlid i ple de vida. Un món que mai s’extingirà... Fill meu, ets un privilegiat. Salva amb la teva vida el teu país i les seves tradicions, i, quan arribi el moment, sigues capaç de morir pel teu poble.

Torno a sospirar recordant les sàvies paraules de la meva mare.

Ara, en les últimes hores de la meva vida penso en el que va passar a la meva existència, a les vides que vaig segar amb Arashi, la meva eterna companya, la meva fidel amiga.

La mort em segueix on vulgui que jo vagi. Com una força de la natura, no puc evitar-la. L’enfronto, l’esquivo, però sempre m'atrapa.

—No et vull, no et necessito—, li dic al vent desitjant que li arribi el meu missatge.

—Per què insisteixes a viatjar amb mi? si el que desitges és fer íntims amics. No em permetis intervenir, no comptis amb mi. Si vols ànimes, busca-les pel teu compte, deixa’m que camini sol.

La mort m’aguaita, la sento, la sento, la puc olorar...
Espero que em permeti continuar amb els meus records una mica més, uns minuts més.

M’inclino davant l’altar d’oració. La meva espasa curta, el meu fide wakizashi descansa damunt una tela blanca, immaculada. El seu tall brilla com la llum del sol naixent, forta i poderosa, llum eterna portadora de vida, la que s’haurà d’endur la meva existència i el meu últim alè.

Acullo ara el fred amb les meves mans, el vent que bufa en el meu coll i el meu cor és per a uns instants. Resisteixo, amb la imatge dels meus soldats enfrontant-se a la batalla. El meu pare orgullós, em mira amb aprovació des de l'altura que li proporciona seure damunt el seu bell corser negre.

L’enfrontament és a punt de començar; homes contra homes, lluitant pel que cadascú creu just, katanes llevant vides, tallant caps, membres, sang banyant el meu rostre, els rostres dels meus homes.

El desassossec es fa l'amo de les nostres files. La nit es tanca com un enemic més. Les ombres cobreixen les nostres armes, les nostres muntures, les nostres ànimes.

Tot està perdut. Només em queda una sortida, la més noble, la que mantindrà el meu honor i el de la meva família.

Per això, acudeixo al sepuku. Per això, deixo les meves últimes paraules en el meu Jinsei no ku. Oh, déus! Clamo en les meves darreres hores de vida en aquest món. Els meus pensaments els lliuro als meus avantpassats, en el quals busco recer. La meva vida va pretànyer a l’imperi, a ell vaig lliurar el meu cor, i per ell vaig abocar la meva sang i les dels meus homes.

Per al meu poble vesso avui també la meva sang, definitivament, amb el pensament que inundi les terres per les quals vaig lluitar, perquè creixin fortes, belles i salvatges. La meva vida sencera ofereixo, la meva mort l'acompanya; un sacrifici disposat per salvar el millor del meu nom, del meu país i de la seva gent. Desitjo que romanguin les nostres tradicions, que neixin nous sensei, que instrueixin, ensenyin, eduquin als nostres fills; que els il·luminin en la creença que algun dia, un nou sol, més lluminós que el nostre, acollirà a tots els pobles en una gran abraçada.

Demano als déus del meu país que acullin la meva ànima, que la bressolin entre els seus braços com va fer la meva mare en néixer jo; demano aconseguir la saviesa dels meus ancestres, ser un Eirei més, rebut amb alegria.

Vull ser un esperit més en el cel dels nostres avantpassats...

Abaixo la mirada cap a la meva Wakizashi. La prenc amb les meves mans i l’apropo al meu ventre...

Només un sospir, i seré amb el Sol Naixent...

Yukio Mishima

La no-nota de l'escriptor japonès Yasunari Kawabata (1899-1972)

L'escriptor japonès Yasunari Kawabata rebent el Premi Nobel el 1968

Yasunari Kawabata (1899-1972) va ser el primer escriptor japonès a rebre el Premi Nobel de literatura, el 1968. Autor de clàssics del segle XX com País de neu (1935) o La casa de les belles adormides (1961), va estar sempre molt vinculat als moviments intel·lectualistes del seu país. Com a curiositat esmentarem que es va convertir en un autèntic friki del film 2001, a Space Odissey (1968) d'Stanley Kubrick, després de veure'l als seus gairebé 70 anys.

El cas de Yasunari Kawabata com a suïcida representa una paradoxa tan irònica com depriment , depèn com tingueu el dia, dins la temàtica que ocupa aquest blog. El poeta sempre es va erigir com un vitalista a ultrança. Tota la seva vida va criticar la cultura del suïcidi (considerat al Japó com una forma de redempció al deshonor, gairebé d'il·luminació còsmica) tan arrelada al seu país. S'indignava davant l'autoimmolació de molts dels seus col·legues (sobretot la de Ryunosuke Akutagawa) fins el punt d'escriure enceses diatribes davant el que ell considerava un inútil acte de covardia. Amb tot, per a sorpresa de tothom, el 16 d'abril del 1972, després de repensar els seus plantejaments, va decidir d'omplir-se els pulmons amb el gas que sortia dels fogons de la cuina de casa seva a la ciutat de Kamakura. Un suïcidi vaporós i tecnològic, força allunyat de la tradició samurai, val a dir.

I fins aquí la broma: quan algú arriba a aquest extrem sempre hi ha algun motiu. Diversos fets que van passar al seu voltant el van deprimir molt. Per acabar-ho d'adobar, se li va declarar una malaltia que no duia gens bé. Tot plegat el va portar a prendre aquella dura decisió. En el seu cas, doblement dura per haver dedicat tantes energies a condemnar-la. El dolor que es viu enmig d'aquests desgraciades epifanies no es pot explicar.

A diferència d'altres aficionats a aquesta pràctica, que acostumaven a deixar unes notes espectaculars (amb la de Yukio Mishima al capdavant, potser), l'autor d'El país de neu va preferir callar i anar-se'n en silenci. No sabem si avergonyit o per la contradicció que l'acte suposava enfront al que sempre havia defensat... No hi ha nota de suïcidi en aquest cas, doncs. Tenim, això sí, moltes paraules en contra. Avui, per tant (i sense que serveixi de precedent) inclourem una "no-nota" de suïcidi, o nota rabiosament en contra de l'esmentada acció, que l'autor va escriure el 1968, just quatre anys abans que decidís acabar amb tot:

Per molt alienat que un pugui estar pel món, el suïcidi no és una manera d'elevar-se; per molt admirable que sigui, l'home que se suïcida està molt lluny de la santedat. De cap manera admiro o m'apeno per ningú que se suïcidi. Més aviat sento repugnància i menyspreu.

Yasunari Kawabata

"Nunca digas de este agua no beberé" diu el savi refrany castellà. Qui no hagi comés aquest error, que aixequi el dit, però...

Nota de George Sanders, actor britànic (1906-1972)

George Sanders (1906-1972)

George Sanders va ser un dels més importants actors anglesos del segle XX. Posseïa un accent i una veu de baríton deliciosos. Va excel·lir tant al teatre com al cinema i a la televisió. Al llarg de la seva carrera va obtenir nombrosos i prestigiosos premis, entre ells l'Oscar per All About Eve (1950) de Joseph Leo Mankiewick. Paral·lelament a aquesta activitat, també es va dedicar a cantar i a escriure. L'intèrpret personificava el perfecte dandy, tant a fora com a dins de la pantalla.

El seu amic, el també cèlebre actor David Niven, va revelar a les seves memòries que, al llarg d'una reunió que va tenir lloc el 1937, Sanders ja l'havia avisat que es llevaria la vida quan complís 65 anys. Finalment, amb precisió britànica, qui va donar la veu al tigre Shere Khan va complir la seva paraula ingerint una sobredosi de barbitúrics en un hotel de Castelldefels, el 25 d'abril de 1972. La breu nota que va deixar deia el següent:

Estimat món:

Me'n vaig perquè estic avorrit. Sento que ja he viscut prou. Us deixo amb les vostres cabòries en aquesta dolça fossa asèptica.

Bona sort.

George Sanders

El PP encara no hi governava a aquella bella població del Baix Llobregat. Descartem qualsevol associació mental amb aquest fet polític, doncs...

Nota de Getulio Vargas, president del Brasil (1882-1954)

Getulio Vargas (1882-1954) president del Brasil

Getulio Vargas, conegut com "el pare dels pobres", va ser probablement el polític brasiler més important i polèmic del segle XX. Cap de la revolució del 1930, va exercir de president electe en dues ocasions: del 1930 al 1945 (en un total de tres mandats seguits) i del 1951 fins la seva mort, el 1954.

El 24 d'agost del 1954, en la seva cambra del Palau del Catete, a Rio de Janeiro (llavors capital del país), el president va deixar el món amb l'ajut d'un tret de pistola al cor. Polític fins en això, la nota que va deixar deia el següent:

Una cop més les forces i els interessos en contra del poble es coordinaran i es desencadenaran sobre mi. No m'acusen, m'insulten; no em combaten, em calumnien i no m'atorguen el dret a defensar-me. Necessiten sufocar la meva veu i impedir les meves accions, perquè jo no em pugui continuar defensant com sempre he defensat al poble, especialment als humils.

Segueixo la destinació que m'he imposat. Després de dècades de domini i d'expoliació dels grups econòmics i financers internacionals, em vaig fer cap d'una revolució i vaig vèncer. Vaig començar el treball d'alliberament i vaig establir el règim de la llibertat social. Vaig haver de renunciar. Vaig posar el Govern en mans del poble. La campanya subterrània dels grups internacionals es va aliar als grups nacionals revoltats contra el règim de garantia del treball. La llei de lucres extraordinaris va ser detinguda al Congrés. Contra la justícia de la revisió del salari mínim es van desencadenar els odis. Vaig voler aconseguir la llibertat nacional amb la potenciació de les nostres riqueses a través de Petrobras. Quan comença a funcionar malament, l'ona de disturbis va créixer. La creació d'Electrobras va ser obstaculitzada fins a la bogeria. No volen que el treballador sigui lliure. No volen que el poble sigui independent.

Vaig assumir el govern enmig d'una espiral inflacionària que destruïa el valor del treball. Els guanys de les empreses estrangeres van arribar al 500% per any. Va arribar la crisi del cafè, que va devaluar el nostre producte principal. Vam intentar defensar el seu preu i la resposta va ser una violenta pressió sobre la nostra economia que ens va obligar a cedir.

He lluitat mes a mes, dia a dia, hora a hora, resistint una pressió constant, incessant, suportada totalment en silenci, oblidant-me de mi mateix, tractant de defensar al poble que ha quedat desemparat. No puc donar-los res més excepte la meva sang. Si les aus de rampinya volen la sang d'algú, si volen continuar xuclant-la-hi al poble brasiler, ofereixo la meva vida en holocaust. Trio aquest mitjà per estar per sempre amb vosaltres. Quan els humiliïn, sentiran la meva ànima sofrint al vostre costat. Quan la gana colpegi la vostra porta sentireu en el vostre pit prou energia per lluitar per vosaltres i els vostres fills. Quan us vilipendiaran sentireu la força del meu pensament per reaccionar.

El meu sacrifici us mantindrà units i el meu nom serà la vostra bandera de lluita. Cada gota de la meva sang serà una flama immortal en la vostra consciència que mantindrà sagrada vibració per a la vostra resistència. A l'odi responc amb el perdó. I als quals pensen que m'han derrotat els responc amb la meva victòria. Era esclau del poble i avui m'allibero per a la vida eterna. Però aquest poble del que vaig ser esclau ja no serà mai més esclau de ningú. El meu sacrifici romandrà sempre en la seva ànima i la meva sang serà el preu del seu rescat.

Vaig lluitar contra l'espoliació del Brasil. Vaig lluitar contra l'espoliació del poble. He lluitat a pit descobert. L'odi, les infàmies, la calúmnia no van abatre el meu ànim. Els vaig donar la meva vida. Ara els ofereixo la meva mort. No recelo. Dono serenament el primer pas cap al camí de l'eternitat i surto de la vida per entrar en la història.

Getulio Vargas

Malgrat que ja sabem que més d'algun escèptic pensarà que una gran part dels polítics actuals haurien de seguir l'exemple del senyor Vargas, jo ho desaconsello enèrgicament: les respectives brigades de neteja dels parlaments, despatxos i passadissos oficials, que no en tenen cap culpa, no haurien de suportar més sobrecàrrega de feina...