dilluns, 7 de novembre de 2011

Nota de George Eastman, inventor i empresari nordamericà (1881-1932)

M'he adonat que totes les fotos d'aquest blog són en blanc i negre. Just serà que George Eastman, el fundador de la Kodak, tingui les seves en color



El milionari nord-americà George Eastman (1854-1832) ha passat a la història com el fundador de Kodak, la companyia de productes fotogràfics i cinematogràfics més famosa i important de tots els temps. En vida va arribar a acumular una de les fortunes més grans del planeta. Va destacar també per la seva generositat i filantropia.
El 1888, any en el qual va crear el rodet fotogràfic, va fundar la seva pròpia empresa: Kodak. Aquest suposa un dels primers exemples de marca amb un nom abstracte, sense cap mena de significat. L'empresari va inventar aquell mot que començava i acabava en K perquè li agradava molt aquella lletra i la seva contundència.
El carret fotogràfic va democratitzar la fotografia, un producte que fins llavors només havia estat gaudit pels professionals i una elit molt escollida d’aficionats. A partir de llavors, la Kodak va esdevenir una de les primeres companyies fotogràfiques a produir negatius en color, els primers sistemes de cinema en color (Kodakolor y més tard per contrarestar la competència del Technicolor, l’Eastmancolor, molt més econòmic), etc. La quantitat de novetats de produces de la casa no paraven de renovar el mercat i reptar la competència.
Aparentment, Eastman representava el típic home de negocis americà. Home emprenedor, enèrgic, fet a si mateix, amb una visió dels negocis i del futur de la societat molt aguda, sempre mostrava una gran confiança en les seves opinions. Apart de les energies dedicades a mantenir la multinacional de la seva propietat, a l’empresari, home d’acció tradicional, li agradava caçar, els esports al aire lliure i l’acampada. Tant dins com fora del despatx, doncs,  reproduia tots els clixés del triomfador exemplar del somni americà. Aquí, però, acaben les reproduccions. D’altres fotografies més privades, el mateix personatge només n’oferia una única còpia.
El seu primer gran pecat va ser el de declarar-se ateu. Ateu, així, sense eufemismes. L’altre, no casar-se mai. Entre una cosa i l’altra revelem un negatiu molt més incòmode per a la moral conservadora que l’esplèndid retrat a tot color, tan al gust de la societat més tradicional. Ningú, però, va demanar el llibre de reclamacions al taulell. Qui hauria gosat sermonejar a un dels homes més poderosos del país més poderós del món? Ell sabia que es podria haver dedicat a cruspir-se criatures amb allioli i la passivitat dels seus conciutadans hauria estat la mateixa. Eastman, però, endolcia aquella imatge tan incòmoda amb les seves nombroses fundacions dedicades a tota mena d’activitats benèfiques.
El 14 de març de 1932, l’amo d’una de les poques multinacionals que va superar el crack del 29 i la depressió de començaments dels anys 30 sense cap problemes, es va engegar un tret al pit al seu despatx de Rochester, Nova York. El món sencer va quedar commocionat per la novetat més imprevisible que mai havia anunciat la Kodak.
En canvi, els qui el coneixien personalment i, sobretot, els psicòlegs, no es van sorprendre tant. L’home, a nivell popular representava la imatge nítida de l’èxit, però en privat el revelat es complicava i acabava representant un cas de manual. L’ànima d’Eastman tenia el diafragma tan obert que atreia la llum de tots els factors de risc de suïcidi:

1) Edat avançada: sobretot als Estats Units, el percentatge de suïcidis en homes s’incrementa notablement a partir dels 70 anys, mentre sembla ser que, sorprenentment, tota dona que no ho ha fet abans, rarament ho fa a partir d’aquesta edat. Alguna mena de simbiosi desconeguda entre ambdós sexes? Eastman comptava amb 77 anys.

2) No matrimoni, no fills: està comprovat que les persones que no tenen ningú sota la seva responsabilitat familiar, eludeixen amb la dura càrrega que suposa continuar vivint si no hi ha prou llum per fer la foto del dia a dia. L’amic Eastman no patia cap mena de xantatge ni vital ni emocional al respecte. Era lliure com una càmera subaquàtica i podia prendre decisions d’aquesta mena amb la rapidesa d’una Polaroid. Sense família, qualsevol nou enquadrament de futur no afectava a ningú més que a ell mateix.

3) El tipus de malaltia: Eastman patia una dolorosa malatia a les cervicals. S’ha demostrat que entre el 77% o 95% de dels adults americans que s’han revelat suïcides patien aquest dolor (per no parlar dels que han caigut en l’alcohol, les drogues, etc.). Aquesta malaltia produeix un elevat nombre de casos de depressió i desordres emocionals i funcionals.

4) Factors prospectius: haver estat una persona molt activa que, per culpa de la malaltia, es veu obligada a una manca d’activitat forçada, que en el cas d’Eastman feia gairebé dos anys que durava.

5) Ateisme: sembla demostrat que les persones que comparteixen alguna creença religiosa senten que tenen garantit el sentit de la pel·lícula que viuen. En conseqüència no pateixen en igual mesura la sensació de final inconclús que aquell que no espera res més enllà del cartell amb les lletre The End. L’ateu no espera cap segona vida, cap més enllà, cap premi ni cap càstig. El cel·luloide s’acaba un cop surt de la sala.
Per tot el que hem esmentat (i algun més), no hauria d’estranyar a ningú, que l’home que en paraules d’un amic seu “en tot moment va decidir com volia viure” un cop arribat el moment decidís com havia de morir.

La seva lacònica nota deia només el següent:

“Tota la meva feina està feta. Per què esperar?”

Empresari i home pràctic de pedra picada, va mantenir, amb un admirable còctel sec que barrejava el fatalisme amb la sensació d’haver fet el que calia, el sentit de l’economia fins l’últim fotograma.


George Eastman (1881-1932) el prototip d'home que va fer veritat el somni americà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada