La no-nota de l'escriptor japonès Yasunari Kawabata (1899-1972)

L'escriptor japonès Yasunari Kawabata rebent el Premi Nobel el 1968

Yasunari Kawabata (1899-1972) va ser el primer escriptor japonès a rebre el Premi Nobel de literatura, el 1968. Autor de clàssics del segle XX com País de neu (1935) o La casa de les belles adormides (1961), va estar sempre molt vinculat als moviments intel·lectualistes del seu país. Com a curiositat esmentarem que es va convertir en un autèntic friki del film 2001, a Space Odissey (1968) d'Stanley Kubrick, després de veure'l als seus gairebé 70 anys.

El cas de Yasunari Kawabata com a suïcida representa una paradoxa tan irònica com depriment , depèn com tingueu el dia, dins la temàtica que ocupa aquest blog. El poeta sempre es va erigir com un vitalista a ultrança. Tota la seva vida va criticar la cultura del suïcidi (considerat al Japó com una forma de redempció al deshonor, gairebé d'il·luminació còsmica) tan arrelada al seu país. S'indignava davant l'autoimmolació de molts dels seus col·legues (sobretot la de Ryunosuke Akutagawa) fins el punt d'escriure enceses diatribes davant el que ell considerava un inútil acte de covardia. Amb tot, per a sorpresa de tothom, el 16 d'abril del 1972, després de repensar els seus plantejaments, va decidir d'omplir-se els pulmons amb el gas que sortia dels fogons de la cuina de casa seva a la ciutat de Kamakura. Un suïcidi vaporós i tecnològic, força allunyat de la tradició samurai, val a dir.

I fins aquí la broma: quan algú arriba a aquest extrem sempre hi ha algun motiu. Diversos fets que van passar al seu voltant el van deprimir molt. Per acabar-ho d'adobar, se li va declarar una malaltia que no duia gens bé. Tot plegat el va portar a prendre aquella dura decisió. En el seu cas, doblement dura per haver dedicat tantes energies a condemnar-la. El dolor que es viu enmig d'aquests desgraciades epifanies no es pot explicar.

A diferència d'altres aficionats a aquesta pràctica, que acostumaven a deixar unes notes espectaculars (amb la de Yukio Mishima al capdavant, potser), l'autor d'El país de neu va preferir callar i anar-se'n en silenci. No sabem si avergonyit o per la contradicció que l'acte suposava enfront al que sempre havia defensat... No hi ha nota de suïcidi en aquest cas, doncs. Tenim, això sí, moltes paraules en contra. Avui, per tant (i sense que serveixi de precedent) inclourem una "no-nota" de suïcidi, o nota rabiosament en contra de l'esmentada acció, que l'autor va escriure el 1968, just quatre anys abans que decidís acabar amb tot:

Per molt alienat que un pugui estar pel món, el suïcidi no és una manera d'elevar-se; per molt admirable que sigui, l'home que se suïcida està molt lluny de la santedat. De cap manera admiro o m'apeno per ningú que se suïcidi. Més aviat sento repugnància i menyspreu.

Yasunari Kawabata

"Nunca digas de este agua no beberé" diu el savi refrany castellà. Qui no hagi comés aquest error, que aixequi el dit, però...